Els temes

La primera decisió a la qual han de fer front els mitjans de comunicació és l’elecció dels temes que tractaran. Escollir parlar de salut mental als mitjans és fonamental, no només perquè serà la primera causa de discapacitat en uns anys, sinó perquè és el primer pas perquè la població comenci a parlar-ne amb naturalitat.

L’ELECCIÓ

La primera decisió a la qual s’enfronten els mitjans de comunicació és l’elecció dels temes que es tractaran. És important que la salut mental tingui espai als mitjans, ja que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que l’any 2030 els problemes de salut mental seran la principal causa de discapacitat al món. Per tant, no hi ha cap dubte que són informativament rellevants.

A més, escollir parlar de salut mental als mitjans és el primer pas perquè la població en comenci a parlar amb naturalitat.

Un dels exemples més clars de temes que històricament s’han silenciat en salut mental és el suïcidi. A Espanya, 10 persones al dia moren per aquesta causa. Els mitjans poden ser aliats en la prevenció donant cobertura a aquesta realitat, però sempre seguint les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que apareixen indicades a la campanya #HablaDelSuicidio de SALUD MENTAL ESPAÑA

L’ENFOCAMENT

Una vegada s’ha triat el tema, el pas següent és decidir-ne l’enfocament: des de quin punt de vista es contarà la història? L’enfocament pot ser la diferència entre contribuir a l’estigmatització o ajudar a la inclusió.

NO: Caure en estereotips de gènere

A les dones amb discapacitat en general i a les que tenen un problema de salut mental en particular sembla que se’ls nega per principi la possibilitat de ser esposes o companyes, mares, professionals… i es tendeix a tractar-les des de la compassió i el paternalisme.

SÍ: Aplicar la perspectiva de gènere en salut mental

Cal donar veu i protagonisme a les dones que tenen un trastorn mental. Tradicionalment, aquests problemes de salut s’han vist com una ‘debilitat de caràcter’ o una ‘culpa’, prejudicis que, en el cas de les dones, s’apliquen amb més intensitat.

Els mitjans de comunicació han de comprometre’s a erradicar aquesta imatge errònia i a donar a conèixer la visió en primera persona i les activitats de les dones amb problemes de salut mental.

MITE:

“Les persones amb problemes de salut mental no poden treballar”.

REALITAT:

Els problemes de salut mental no suposen cap impediment per poder treballar, sempre que la persona compti amb els suports necessaris

“El relato de un enfermo mental emociona a la Reina y al Congreso”

NO: Utilitzar una visió paternalista

A l’hora de parlar de problemes de salut mental, els mitjans a vegades fan servir una visió paternalista i planyívola, que no visibilitza les capacitats de la persona, sinó que fomenta una imatge dependent i poc autònoma.

SÍ: Menys compassió, més drets

Un tracte correcte dels problemes de salut mental als mitjans es basa en el respecte, la igualtat i la confiança en les capacitats de la persona. No és convenient mostrar els trastorns mentals de manera dramàtica ni sensacionalista, ni recórrer gratuïtament a aspectes emocionals que puguin despertar sentiments de paternalisme, compassió, curiositat morbosa, sobreprotecció, distanciament, frivolitat, etc. Les persones amb problemes de salut mental tenen els mateixos drets que qualsevol altra persona. El que necessiten són recursos adequats per poder exercir plenament aquests drets.

NO: Mostrar sempre una visió negativa dels trastorns mentals

És necessari i fonamental reivindicar els drets de les persones amb problemes de salut mental. No obstant això, l’elecció de temes sempre en negatiu és una forma d’estigmatització.

SÍ: Parlar de la salut mental en positiu

És convenient que els mitjans transmetin també una visió positiva dels problemes de salut mental, que centrin l’atenció en les capacitats de les persones i no tant en els límits. En aquest sentit, poden plantejar-se qüestions com l’accés al treball, la bona convivència, les relacions socials satisfactòries, els programes d’atenció eficaços, etc

“Un enfermo mental que quiso matar a su madre en Donostia será internado en un psiquiátrico”

NO: Vincular violència i salut mental

És prou freqüent trobar notícies relacionades amb successos violents en els quals se cita que la persona acusada (o presumpta autora d’un delicte) té un problema de salut mental. Aquest tipus de notícies fa que es perpetuïn idees com que les persones amb trastorn mental són violentes, agressives i perilloses, i que actuen de manera irracional, cosa que està comprovat que és falsa.

En alguns casos es confonen les causes reals d’una agressió o una conducta violenta i es releguen a un problema psiquiàtric, tot i que en realitat potser són problemes socioeconòmics, de violència de gènere, educatius, etc. En altres, s’omet informació sobre la situació de la persona, cosa que fa que la notícia estigui esbiaixada i es mantinguin els prejudicis.

Una explicació d’aquesta vinculació tan comuna als mitjans entre trastorns mental i actes delictius té a veure amb com la societat analitza determinats comportaments que semblen inexplicables. Sembla que genera una mica de tranquil·litat atribuir a un problema de salut mental un acte delictiu difícil de comprendre, ja que és difícil acceptar que en la naturalesa humana hi ha maldat.

SÍ: Trencar el fals vincle violència – trastorn mental

Una conducta violenta no pot justificar-se per un problema de salut mental, ja que molt poques vegades hi ha només una raó que expliqui un comportament d’aquest tipus. Les persones amb problemes de salut mental tenen la mateixa probabilitat de cometre un acte delictiu que qualsevol altra persona. Amb un tractament integral i un entorn social i familiar adequat, poden i han de viure en la societat sense que això suposi un problema per ningú.

El o la periodista es pot limitar a descriure els fets directament observables (sense aventurar-se a prejutjar la causa del fet a un trastorn mental) o bé mostrar totes les circumstàncies i les causes possibles, sense relegar el problema de salut mental com a únic factor.

MITO:

“Les persones amb problemes de salut mental són violentes”.

REALITAT:

No és cert. De fet, és més habitual que les persones amb problemes de salut mental siguin víctimes d’agressions, maltractaments i abusos que no pas responsables de cometre actes violents.

NO: Invisibilitzar col·lectius determinats amb problemes de salut mental

  • Persones amb discapacitat, especialment dones
  • Persones migrants
  • Persones en règim penitenciari
  • Persones sense llar

A més, hem de prestar una atenció especial a la vulnerabilitat de les dones i incorporar la perspectiva de gènere en totes les nostres informacions.

Alguns col·lectius sovint pateixen una discriminació social greu que es trasllada inevitablement als mitjans de comunicació. Quan alguna d’aquestes persones té afegit un problema de salut mental, als prejudicis propis associats al trastorn mental s’uneixen els que la societat atribueix al grup al qual pertany.

SÍ: Visibilitzar tots els col·lectius

És fonamental que els mitjans informin sobre les dificultats específiques a les quals s’enfronten aquests col·lectius. També és important que puguin oferir el seu propi punt de vista en les notícies que s’hi refereixen.

MITE:

El trastorn mental… “és un càstig o culpa de la persona o dels familiars”, “és hereditari”, “és contagiós”.

REALITAT:

Un problema de salut mental es deu a un conjunt de factors biològics, psicològics i socials, i en cap cas és culpa de la persona mateixa o de la seva família.

NO: Culpabilitzar els familiars o la persona mateixa

Hi ha una tendència a culpabilitzar les famílies de la conducta de la persona, especialment si és un infant o adolescent, o bé se li atribueixen els símptomes a un ‘caràcter difícil’. Per altra banda, moltes vegades es pressuposa que els i les menors amb aquest tipus de trastorns no són capaços de fer activitats com la resta d’infants.

SÍ: Tenir una cura especial en els continguts de salut mental en infants i joves

És fonamental consultar fonts amb un rigor demostrat quan s’informa sobre aquest col·lectiu. No s’ha de culpabilitzar a familiars ni a la persona mateixa dels comportaments provocats pel trastorn mental.